Clima, flora y fauna

EL CLIMA DE MARXUQUERA

El verano es la estación más larga en Marxuquera y estabilizada en cuanto al estado atmosférico que apenas si sufre perturbaciones bruscas . El Mediterráneo nos condiciona el estado atmosférico en el que vivimos, entre mayo y septiembre , con su sistema diario de brisas (excepto los días de fuerte poniente ). Las lluvias son escasas o nulas ; cuando se producen son de formación tormentosa y sus centros generadores son el Montdúver o bien el mar . En el primero se forman por la tarde y en los días de calor húmedo y calma casi completa y en el segundo suelen dar. excepcionalmente verdaderas trombas marinas . Todo ello es excepción pues el verano en nuestro valle es una estación luminosa y seca, propia del riego y con máximas térmicas de 40º que atenúan el juego de brisas del mediterráneo.

A mediados de septiembre( algunos años antes) se inicia el paso del otoño, por regla general con menos brusquedades térmicas que en otras estaciones. De nuevo el Atlántico empieza su barrido peninsular y trae las primeras lluvias , a su vez los vientos cálidos se retiran hacia el sur desplazados por las primeras olas de frío aún muy benignas . Esto sumado a las lluvias causadas por el mediterráneo ( gota fría y temporales del levante), hacen que durante esta época se recogen del 70 al 80% de las precipitaciones que caen en Marxuquera con un máximo mensual en el mes de noviembre . Los vientos saltan al cuadrante 3º y 4º por causa del máximo ibérico y la temperatura desciende con mayor rapidez y uniformidad .

lluvia.jpg

LA VEGETACIO I LA FAUNA DE MARXUQUERA.

per: Jesús Villaplana Ferrer.

La Partida de Marxuquera ha sofert des de ben antic les conseqüències de l’activitat humana, però és en les últimes dècades quan una transformació cap a una agricultura de regadiu intensiva, ha canviat la fisonomia del seu paisatge, especialment en les zones amb menor desnivell. Els antics conreus d’ametlers, oliveres, garrofers i vinyes han deixat pas al monocultiu dels cítrics, els quals s’extenen fins a cotes altes en les vessants de les muntanyes. El procés d’urbanització, amb primeres o segones residències, també ha conegut un fort desenvolupament. Aquesta ocupació i canvi d’ús de l’espai, ha tingut com a conseqüència una substitució de la vegetació primitiva natural per altra, menys interessant, adaptada a les noves condicions que els ofereixen els conreus. Tan sols les serres de Marxuquera i Falconera, en les seues parts més altes i a l’interior dels barrancs, mantenen una vegetació típicament mediterrània, ben adaptada al nostre particular clima.

Es precisament aquest clima, amb estius calorosos y secs, el que afavoreix la propagació dels incendis forestals, els quals han afectat periòdicament aquestes muntanyes. La vegetació existent a hores d’ara mostra un mosaic d’estadis de degradació, segons el temps de regeneració transcorregut des de l’últim incendi.

Les comunitats vegetals més comunes són les de matossar calcícola amb espècies com el romer (Rosmarinus officinalis), el cepell (Erica multiflora), l’argelaga (Ulex parviflorus), el timó (Thymus vulgaris), la pebrella (Thymus piperella), les estepes (Cistus sp.), etc. Moltes d’elles són plantes aromàtiques molt lligades a la nostra cultura pels diferents usos que d’elles fem.

Allí on fa més temps que un incendi no ha fet acte de presència trobem un matossar més desenvolupat amb espècies com la carrasca (Quercus rotundifolia), el coscoll (Quercus coccifera), el llentiscle (Pistacia lentiscus), el margalló (Chamarops humilis), l’ullastre (Olea europaea var. sylvestris), l’arçot (Rhamnus lycioides), el matapoll (Daphne gnidium), … Als barrancs més profunds com el de Borrell i Lloret, on es manté una major humitat ambiental, trobem espècies com l’arbocer (Arbutus unedo), el freixe valencià (Fraxinus ornus), el marfull (Viburnum tinus), etc.

En qualsevol d’aquestes comunitats creixen els pins, dels quals el pi blanc (Pinus halepensis) és el més freqüent, seguint-li en ordre d’importància el pi pinastre (Pinus pinaster), majoritari al barranc de Borrell, i el pi pinyer (Pinus pinea), molt més rar i situat als voltants dels Convent de Sant Jeroni, on es troba algun exemplar centenari. Restes d’antics conreus de garrofers (Ceratonia siliqua), a hores d’ara abandonats i colonitzats per altes comunitats, es distribueixen per les vessants de les muntanyes.

La fauna dels vertebrats està constituïda per centenars d’espècies que troben en les zones muntanyenques els hàbitats idonis per a refugiar-se. Els conreus de cítrics seran per a moltes d’elles, els llocs naturals d’expansió en els seus desplaçaments en busca de menjar. Donada la impossibilitat de descriure-les a totes, tan sols citarem ací les més interessants.

D’amfibis podrem veure en Marxuquera fins a cinc espècies: el gripau comú (Bufo bufo), el gripau corredor (Bufo calamita), el gripau paridor (Alytes obstetricants), el gripauet (Pelodytes punctatus) i la granota comuna (Rana perezi). Tots ells han trobat en les basses de reg i vivers fets pels llauradors als seus camps, el lloc per a la seua reproducció, atesa la mancança de cursos d’aigua naturals en aquesta zona. Es especialment agradable oir en les primeres hores de les nits del mes d’abril els cors dels gripaus paridors, quan diversos mascles emeten un concert de metàlics reclams per atraure les femelles. Destaca en aquesta espècie el fet que el mascle porte els ous de la posta a la seua esquena, encarregant-se de mantenir-los humits, amb banys periòdics, fins que ixquen els xicotets cullerots.

Els rèptils compten amb 15 espècies, de les quals 8 són sauris com el sarvatxo (Lacerta lepida), el mamacabres (Psammodromus algirus), la sargantana cendroseta (Psammodromus hispanica), la sargantana comuna (Podarcis hispanica), el dragó (Tarentola mauritanica), la bívia (Chalcides bedriagai), etc.

Altres 7 són ofidis, o serps, com la serp verda (Malpolon mospessulanus), la serp blanca (Elaphe scalaris), la colobra de ferradura (Coluber hippocrepis), i l’escurçó (Vipera latasti). De totes elles cal destacar la serp verda pel seu extraordinari tamany. Un exemplar mort a Marxuquera aplegà a medir fins a 2.5 m. de llargària. Malgrat la seua mida, no és perillosa i sempre fuig davant la presència humana. També cal assenyalar l’existència de l’únic ofidi verinós, l’escurçó, que no sol superar el mig metre, però està dotat d’un aparell inoculador de verí mitjançant el qual mata les seues preses. La seua mossegadura per a l’home, molt improbable i quasi sempre fortuita, és menys perillosa del que es sol creure.

escurco.jpg

Escurço

Tots els rèptils els podrem trobar tant a les zones muntanyenques com als conreus, realitzant un important paper en el control de rossegadors, caragols i insectes, raó per la qual devem respectar-los.

La varietat d’espècies d’aus que hi han a Marxuquera és molt alta per la diversitat d’ambients que allí troben. Als arrimalls de les muntanyes habiten falzies (Apus melba), gralles de cames negres (Corvus monedula), soliguers (Falco tinnunculus), solitaris (Monticola solitarius), merles de cua blanca (Oenanthe leucura), coloms cerrils (Columba oenas), brúfols (Bubo bubo), etc. A les últimes pinades que queden sense cremar trobem aus forestals com el “torcaç” (Columba palumbus), la tórtora (Streptopelia turtur), el caro (Strix aluco), el pica-soques (Certhia brachydactyla), el ferreret dels pins (Parus ater), etc. Als conreus de tarongers potser siguen la merla (Turdus merula), el gafarró (Serinus serinus) i el pit-roig (Erithacus rubecola) els més comuns, acompanyats de les cagarneres (Carduelis carduelis), les xeres de casquet (Sylvia atricapilla), els mosquiters grocs menuts (Phylloscopus collybita), els verderols (Carduelis chloris),… Destacant sobre totes està l’àguila reial (Aquila chrysaetos), vertadera joia alada, el majestuós vol de la qual encara podrem gaudir travessant el cel de Marxuquera. Altra espècie semblant a ella, l’àguila de panxa blanca (Hieraetus fasciatus) de la que durant molts anys va viure una parella a la Serra de la Falconera, desaparegué víctima d’un tir, segons alguns testimonis.

mussol.jpg

Els mamífers també són nombrosos però difícils de veure perquè solen tindre uns costums nocturns. La gineta (Genetta genetta), el cada vegada més rar gat salvatge (Felis silvestris), la freqüent rabosa (Vulpes vulpes), els eriçons (Erinaceus auropaeus), víctimes habituals del tràfic de les carreteres, els conills (Orictolagus cuniculus), molt apreciats pels caçadors, la llebre (Lepus auropaeus) amb una població mínima, … són algunes de les més característiques. No podem oblidar tampoc el més gran d’ells, el porc senglar (Sus scrofa) que per les nits baixa de les muntanyes cap als horts de cítrics on deixa mostres de la seua activitat, i vàries espècies de rates penades, les quals troben refugi als forats i coves de les muntanyes, des d’on als capvespres de primavera i estiu inicien els vols de caça, distribuint-se per tots els ecosistemes de la comarca i realitzant un paper ecològic molt important pel control que exerceixen sobre els insectes.

OROGRAFIA DE MARXUQUERA:

PRINCIPALES ELEVACIONES

LAS CUMBRES 272 METROS
MONTE PINO   234 METROS
PENYA DEL FRONTO    609 METROS
LA GOTA   611 METROS
PUJADA DE LES ATARANES   438 METROS
PLA DE LES ATARANES   568 METROS
PENYA DEL MIRADOR 659 METROS
ALT DEL BARRANC VERD 665 METROS
ALT DE LA LLETERA  721 METROS
ALT DE LA SELLETA 682 METROS
MUNTANYETA DELS ALLS 172 METROS
MUNTANYETA DE ÇENDRA 101 METROS
PINAR DEL CONVENT 136 METROS
LES MARTINENQUES 252 METROS
ALT DE LA FALCONERA 456 METROS
COVA NEGRA 303 METROS
FONT DEL GARROFER 474 METROS
FONT DE LLORET 324 METROS
ELPUJOL 255 METROS
PENYA ROJA 222 METROS
TOSSAL DE LA CALDERETA 389 METROS
PLA DE LLORET 200 Y 250 METROS

montanya.jpg

BARRANCOS

BARRANC DE BORRELL
BARRANC DE PUJOL
BARRANC VERD
BARRANC DE LA GOTA
BARRANC DE LES VOLTES
BARRANC DE LA SELLETA
BARRANC BLANC
BARRANC DE BENIOPA
BARRANC DE MARXUQUERA
BARRANC DELS LLIDONERS (BARRANC DE LA FONT DE LLORET

Discurre por el área el Barranc Vert ,al sur , y el Barranc de Marxuquera o de Beniopa , al norte.

La casi totalidad del área está compuesta por formaciones del cuaternario , con las dos únicas excepciones del afloramiento Altense-Eptense , del Cretácico Inferior , situado en la ladera occidental de la sierra Falconera , y del afloramiento del Mioceno en la parte del Pla de Lloret.

El área constituye un acuífero detrítico de transición entre el subsistema acuífero fisurado por la Serra Grossa y el acuífero detrítico de la Plana Gandía-Denia , con una profundidad de nivel de saturación de 40 metros en adelante y sólidos disueltos en el agua en cantidades de 300 a 500 mg,/lt.

La totalidad del área está integrada por las tierras rojas y su fase o estado inicial de tierras calizas en las laderas del área montañosa. Estas tierras son franco arcillosas , pobres en materia orgánica y ricas en potasio.

montanya2.jpg

Las características mecánicas son uniformes en toda el área , presentando una resistencia a la compresión superior a los 2 kg./cm2 a partir de 1,30 metros de profundidad.

Existen aprovechamientos extractivos en el área.

La vegetación es prácticamente común en el área, con predominio del cultivo de cítricos , que supera el 70 por 100 de la totalidad , algunos cultivos de frutales y una pequeña parte de terrenos de secano (del orden del 10 % ).
No existen áreas forestales o de pastos
Constituye un ecosistema de unidades sintéticas de cultivos arbustivos o arbóreos , con unidades de biocenosis generalmente degradadas.

CARACTERÍSTICAS ZONALES:

Respecto a los caracteres edafológicos del suelo , se pueden distinguir dos zonas : la de tierras rojas , de escasa pendiente , ocupadas por el cultivo tradicional de cítricos , y la zona de las laderas del área montañosa , de reciente transformación para cultivos de regadío , de tierras más abiertas y en las fases iniciales de transformación a tierras rojas , en las que se han hecho fuertes inversiones para su transformación en uso agrícola.

Climatológicamente el área comprende cuatro zonas diferenciadas para el cultivo de cítricos :

-Zona de microclima cálido : Situada en el centro del área , en la partida de Basa de Peres , al este de las pistas de tenis de Marxuquera , de una extensión a proximada de 15 a 20 hectáreas.

-Zona de microclima intermedio : situada al Norte-Este del área e integrada por las partidas de Racó de Tomba y Pla de Miñana , lindantes por el Sur-Este con la zona cálida de Marxuquera Baixa , de una extensión aproximada de 130 hectáreas

-Zona de microclima frío :Situada en el Centro-Sur del área , de una extensión aproximada de 280 hectáreas , comprendida entre el arranque del camino del Pla de Lloret , la línea de prolongación de éste en dirección Sur , el límite con los términos de Palma y Ador , el Camí de les Maravelles y la carretera de Barx.

Zona de clima mediterráneo típico :Comprende los terrenos restantes del área y que , no siendo fríos para el cultivo de cítricos , no llegan a reunir las características de la zona de microclima intermedio. 

ESTRATIGRAFIA DE MARXUQUERA 

El sector central de la comarca de la Safor zona en la que está enclavada nuestro valle encontramos afloramientos del Cretácico Superior como:

-Dolomías ,arenosas en la base , con un espesor de 80 a 100 metros.

-Niveles de margas amarillas y verdes ( 5 - 10 m), seguidas de más de 40 metros de calizas y dolomías con sílex.

-Dolomías terrosas o rojizas con granos de cuarzo , con un espesor de 80 a 100 metros.

La edad de estos tres estratos ( a , b y c ) debe ser del Cenomanense - Turoniense.

-Calizas y margo calizas en bancos bien estratificados, con fósiles , un espesor de 80 a 100 m. y pertenecientes al Senonense inferior.

-Calizas masivas, amarillas y de aspecto marmóreo , seguidas de calcarenitas amarillas y rojizas , y después calizas , con muchos fósiles. Pertenecientes al Senonense superior.

-Calizas blancas y muy duras con Orbitoids y Hipputites , con un espesor de 140 - 150 metros y una edad del Senonense Superior.

montanya1.jpg

LA SITUACION GEOLOGICA DE MARXUQUERA

Estamos dentro de una zona de interferencia entre el Prebético i el Ibérico con las siguientes características:

-No presenta directrices estructurales claramente definidas por zonas monoclinales.

-Estructuras suaves,con muchas fallas normales ,con predominio de las N-S

-Los relieves más importantes son de calizas i dolomias del Cretácico Superior.

La sierra de la Falconera, también constituye un área monoclinal de dirección NO-SE hundiéndose los estratos unos 20-30º hacía el NE. Entre la Falconera y Marxuquera Alta se da un anticlinal de dirección N-S (casi una cúpula), con el núcleo hundido por dos fallas longitudinales (la depresión de Marxuquera sería una fosa tectónica en el centro del anticlinal.